En nuestra casa en la “cova”, expuso varias de sus obras pictóricas desarrolladas durante esos años. También retrató a mi familia en 4 cuadros que conservamos con cariño.
Ahora, después de haber publicado en otros dos blogs las Cartas de la Guerra Civil Española y las Cartas de mi abuelo, con este tercer trabajo acabamos una trilogía con la misma temática que pueden servir de estudio para profundizar en esta parte de nuestra historia.
Leer Sin Novedad en el Frente del Segre
----------------------------------
----------------------------------
Traducció al català
SENSE NOVETAT AL FRONT DEL SEGRE
El divuit de juliol va
començar la guerra civil espanyola, encara que en realitat a
Barcelona fou el dinou. No és la meva intenció rememorar tots els
successos dels anys que va durar la lluita que va enfrontar als
combatents dels dos bàndols. Publicacions i llibres de tots tipus ja
s’hi ha ocupat i se’n ocuparan amb tota mena de detalls, dates,
nombre d’efectius militars, amén de dades especifiques formant tot
un reguitzell que quedaran per sempre per a la informació i
l'historia.
Si bé no nego la màxima efectivitat
d’aquestes publicacions, no és menys cert que elles, amb les seves
aclaparadores informacions de dades exclusives als efectes militars,
no reflecteixen la realitat més colpidora dels milers i milers de
combatents d’un i altre bàndol varen sentir en la seva pròpia
carn.
També és cert que aquestes dades
tècniques i nombre d’efectius militars deixen fred i confonen a
l’home del carrer dins d’aquest maremàgnum de milers de
combatents, disposicions tàctiques, quantitat de material bèl·lic,
etc,,,
La freda realitat tècnica és res o
gairebé res se’n ocupa del factor humà, que va haver de viure tot
un seguit de “proeses bèl·liques” anònimes que restaran
inèdites en el més llunyà del seu record.
És ben cert que aquests anònims
combatents, aquests “soldats desconeguts” no tenen cap interès
que les seves “proeses” en la conflagració de la guerra surtin a
la llum pública.
Els seus records de la guerra són
cosa seva i reservada, que explicaran als seus parents i que com a
molt comentaran, junt amb d’altres companys, protagonistes també
d’aventures de la confrontació, envoltats de de curiosos, atents o
indiferents, en la tertulià diària d’algun cafè de poble.
Doncs bé, jo em trobo entre aquests
milers de combatents que no volen recordar en una sèrie de “grans
relats” les efemèrides i tots els ets i uts que tingueren que
suportar en aquell penós enfrontament. I una prova d’això és
que m’he decidit a escriure tot el que trobareu a continuació
després de quaranta anys de la fi de la guerra.
El lector intel·ligent se’n haurà
adonat que no sóc un escriptor ni tan sols mitjanament
acceptable, premissa indispensable per atraure l’atenció.
Fet aquest advertiment li pregaré em
disculpi i segueixi amb paciència la lectura, que si bé no gaudirà
de la fluïdesa narrativa indispensable, espero el compensi de
forma fefaent la veracitat històrica dels fets que intento relatar.
És clar, amic lector, que pots
criticar-me amb un símil taurí : “si no saps torejar, per què
t’hi poses...?”. O simplement dient : “ i a mi què m’importa
el què t’hagi passat a la guerra...!”. Home...!, amic meu, no
ens posem així, per favor...! .
No pretenc, ni de bon tros, fer
una obra literària, però sí, i d’això estic plenament
convençut, que algú em llegirà amb verdadera frisança.
Em refereixo, lògicament, als
companys que varen viure amb mi aquells temps i que vàrem ser
testimonis presencials, protagonistes directes o indirectes, d’unes
circumstàncies que ens vàrem veure obligats a suportar. A ells,
principalment, van dedicades aquestes ratlles, hola amics...!
Com fou que la guerra s’allargava i
continuava sense solució, el Govern de la República es va veure
obligat, a corre cuita, a formar l'Exèrcit Popular Regular i poc
temps més tard va cridar a la lleva sencera del 1941, a la qual jo
pertanyia, i a la que s’anomenava “La quinta del biberón”. Jo
tenia llavors disset anys.
Tots els “quintos” del 41 del meu
poble vàrem anar a Barcelona i ens vàrem concentrar en la caserna,
anomenada en aquells temps, Carlos Marx.
Vàrem organitzar, immediatament, un
batalló. Hores després van formar un tren a l’estació de França
que ens va dur cap a Sant Martí de Sesgueioles, a la provincià de
Lleida. Aquest poble era situat vora el front del Segre i a la
mateixa rereguarda. Sant Martí estava mig abandonat i amb molts pocs
habitants, per la proximitat del front. El cas és que, i aquí
comença l’aventura, ens vàrem reunir trenta o quaranta nois i vam
decidir retornar cap els nostres pobles respectius. En realitat no
sabíem el perquè, simplement ens en volíem anar, no desertar.
Sigui com sigui, el cas és que ens
vàrem reunir, com he dit, prop de cinquanta i sense pensar en les
conseqüències ens vàrem anar allunyant tranquil·lament de Sant
Martí de Sesgueioles, dirigint-nos a peu, naturalment, en direcció
cap a Sant Sadurní d’Anoia. Caminàrem tot el dia, doncs la
distancia entre les dues poblacions era, evidentment, considerable.
Arribàrem al poble ben entrada la
nit. L’endemà següent ja corria la noticia entre tota la població
de la “gran escapada” que havíem realitzat tan inconscientment
sense mesurar les greus conseqüències que aquesta podia tenir. Per
això, l’Ajuntament va disposar immediatament d’uns camions pera
retornar-nos el més aviat possible cap a Sant Martí de Sesgueioles,
assegurant-nos per endavant que no ens passaria res gràcies a
la seva interessada intervenció.
Amb aquesta garantia que ens donàvem
que no teníem res a témer, doncs fins hi tot una representació de
l’ajuntament ens acompanyaria en el trajecte, vàrem pujar
tranquils als camions i així donàvem per acabada la nostra
inconscient i fugaç “aventura”.
Un cop de nou a Sant Martí trobàrem
la resta del batalló que no havia secundat
la nostra gran escapada fent la
instrucció militar a la vegada que contemplàvem
el nostre retorn amb ulls encuriosits
i sorpresos.
Allí hi érem tots, fent instrucció
militar, però a tots nosaltres ens van enviar a una casa i ens van
entrar en una sala gran que a la vegada feia de presó.
Després d’una bona estona ens van
anar cridant d’un en un per pujar al pis superior de la casa on hi
havia una espècie de tribunal constituït per unes tres o quatre
persones correctament vestides amb uniforme militar.
Cadascun de nosaltres era sotmès a un
interrogatori respecte a l’escapada que havíem efectuat el dia
abans.
Quan em va tocar el torn a mi em van
preguntar qui era el líder o el capitost de l’escapada. Jo els
vaig contestar que no hi havia cap responsable en particular, doncs
havia estat una cosa espontània que la havíem iniciat entre tots.
Llavors em van dir que jo tenia un
germà desertor que fugit a França. Vaig comprendre que eren
ben informats i els vaig contestar que sí, que era veritat,
però que jo particularment no tenia res a veure amb tot allò i que
jo estava disposat a combatre per la República.
Sense preguntar-me res més em van dir
que ja podia retirar-me, però llavors custodiat per un sergent,
enviant-me cap el galliner de la casa que pel què semblava feia, a
la vegada, de calabós.
Allí vaig trobar-hi dos amics del
poble, en Barberán i en Pinyol, que havien estat interrogats
prèviament., i entre els tres comentar-me que pel què semblava ens
culpaven a nosaltres de responsables o cabdills de l’escapada,
doncs la resta de companys ja eren en llibertat. Davant la porta del
galliner hi havia un sentinella armat amb un fusell.
S’estava fent de nit i per això
vàrem treure les nostres mantes per a dormir al terra del galliner
que, per cert no ho havia dit, no tenia cap gallina i molt menys en
aquells temps.
Ens adormirem tranquil·lament fins
que ben entrada la nit va venir el comandant del batalló,
il·luminant-se amb un encenedor, acompanyat de varis oficials,
i ens va dir que havien estat deliberant respecte de la nostra
escapada i que havíem estat jutjats com a culpables i en
conseqüència condemnats a mort i per tant, de matinada, seriem
afusellats.
Sense cap més paraula el comandant va
sortir, acompanyat de tot el seguici i nosaltres seguirem tombats al
terra, d’on ni tan sols ens havíem aixecat.
Els tres restarem immòbils sense fer
cap comentari, què podíem dir...!. De sobte vaig escoltar en
Barberán que va dir : ...escapem-nos !. Certament sortir del
galliner era fàcil, doncs l’entrada era una fràgil porta de fusta
i sense pany. Entre els tres la podíem esbotzar i sorprendre
al sentinella però..., on aniríem !..
tard o d’hora ens tornarien a
enxampar.
No vaig contestar al Barberán, els
tres ens vàrem quedar submisos en els nostres pensaments i en el
silenci de la nit ens tornarem a dormir.
De matinada ens van despertar per a
servir-nos l'esmorzar que consistia en un bol de café amb llet, ens
el vàrem prendre.
Al cap d’una estona va venir el
sergent acompanyat pel sentinella i ens va treure fora del
galliner, allí ens vàrem trobar formats dotze fusellers en dues
fileres de sis.
Ens van posar als tres entre els dos
rengles de fusellers i al só del redoble d’un tambor que tocava un
soldat, acompanyat pel sergent que manava l’escamot, ens
passejà-ren pels carrers del poble de Sesgueioles en direcció al
cementiri, una mica allunyat del centre.
De tant en tant, els sergent ens
escridassava que marquéssim el pas, segons semblava no ho fèiem
massa bé, de fet no hi posàvem massa interès doncs les cames no
ens responien. De fet no ens importava massa marcar el pas i més en
aquelles circumstàncies.
A la fi arribàrem al
cementiri, al costat d’una era molt gran que hi havia al davant
estàven esperant-nos, degudament...
Els fusellers el
col·locaren en línia davant la blanca paret del cementiri i a certa
distància de la mateixa. Nosaltres tres ens col·locarem darrera
d’ells.
El sergent va cridar en
Barberán, que era el primer de la fila, (jo era el segon) i li manà
que es posés davant la paret del cementiri. Li va preguntar si volia
embolcallar-se els ulls i amb un gest amb el cap contestà que no.
Tot seguit va preguntar si volia posar-se d’esquena a l’escamot.
La resposta també va ser negativa.
A continuació, al crit
de foc! del sergent, queia fulminat per dotze bales el nostre amic i
company d’escola Josep Barberán.
Llavors, jo, d’una
manera impulsiva, no sé perquè, vaig cridar : Sóc innocent ! Unes
veus darrera meu em van manar que callés i de sobte el comandant del
batalló, en veu alta exclamà, : “La justícia de la República os
perdona, con uno ya vale“...!!
El cos sense vida d’en
Barberán jeia al terra, davant el mur del cementiri. Els fusellers
romanien encara en els seus llocs. Uns metres separats d’ells,
nosaltres dos, en Pinyol i jo.
Llavors els soldats del
batalló que eren situats darrera nostre van començar a desfilar, en
fila de un, davant del cadàver d’en Barberán i al crit de: Visca
la República !, contestaven : Visca !, amb el puny alçat, mentre
desapareixien en direcció cap el poble.
Al final, quan sols
quedàvem nosaltres dos i el sergent que manava l’escamot
d’execució ens ordenà apropar-nos al cos sense vida d’en
Barberán i al crit de Viva la República !, nosaltres contestarem
: Viva! saludant, a la vegada, amb el puny alçat.
Acompanyats
del sergent abandonàrem el lloc en direcció al poble i a la
Plaça
vàrem trobar el batalló format al davant de l’ajuntament.
Nosaltres dos junt amb el sergent ens col·locarem davant d’ells.
Dalt, en l’ajuntament hi havia un capità que estava sol en el
petit balcó. Llavors va començar a fer un discurs que per a mi mai
s’acabava i del que jo no entenia ni una sola paraula. Per fi el
discurs acabà. Ja era hora.
Llavors
vaig preguntar al sergent si teníem que tornar al galliner. Em va
contestar que no que érem lliures i que passéssim per les oficines
on ens assignarien la companyia a la que, des d’aquell moment,
pertanyíem.
UN
cop passats tots dos per l’oficina, que era una casa qualsevol del
poble, ens la varen comunicar i ens van dir que anéssim a la
caserna. La caserna era l’església del poble i els altars
laterals, on no hi havia cap sant, tenien el terra totalment cobert
de palla. Aquell seria el nostre dormitori.
Ens
vàrem passar dos dies deambulant per l’església i les seves
rodalies i menjant el ranxo que ens servien davant la placeta que hi
havia al seu costat.
Al
tercer dia ens enviaren a un camp proper al poble per a fer exercicis
de tir. Ni jo ni els altres soldats vam fer ni un sol tret, pel què
semblava no tenien cap previsió de material o consideraren que la
demostració ja havia estat suficient.
L’endemà
pel matí ja ens donaren un fusell txec a cadascun de nosaltres.
També la munició corresponent, que per cert havíem de desar a les
butxaques, doncs no teníem cartutxeres i dues bombes de mà a
cadascun.
Junt
amb el fusell hi anava també una baioneta molt llarga i prima. Jo
els vaig dir que no calia que me la donessin, que no em feia cap
falta, però em van contestar que era obligatori dur el fusell amb
la baioneta calada.
Després
de repartir-nos el cafè amb llet ens van donar també unes quantes
llaunes de conserva. Vam formar una columna de viatge i sortírem a
peu cap el front del Segre.
El
nostre objectiu era reconquerir la ciutat de Balaguer que era ocupada
per les tropes franquistes que havien establert un cap de pont en el
riu Segre.
Allò
no semblava pas un exèrcit, doncs tots excepte els oficials anàvem
vestits de paisà. L’únic que ens destacava era que dúiem un
fusell txec amb la baioneta calada.
Tal
i com dic, tots anàvem amb les nostres robes de vestir de casa
perquè no ens havien donat pas cap uniforme. Cadascun amb una maleta
vella lligada amb cordills, que havíem dut de casa. Més que un
exèrcit teníem l’aspecte d’emigrants, dels que van a veremar
pels camps de França.
Dins
les maletes, les nostres mares ens hi havien posat roba interior de
recanvi, samarretes, calçotets, mitjons, etc... un bloc de cartes
per poder escriure, tinter, plomes, maquineta d’afaitar, alguna
cosa per menjar, etc..
Semblava,
a la fi, que els caps del batalló s’adonaren que aquell exèrcit
maldestre de maleters no anàvem enlloc. En un control a la carretera
ens van fer deixar les maletes. Al re emprendre la marxa, tot un munt
de maletes quedava abandonat darrera nostre. Es feia de nit i la
marxa continuava. Vàrem caminar tota la nit sense parar. De matinada
començarem a sentir canonades. Havíem arribat al front.
Quina
desil·lusió !, jo m’havia imaginat que el front era el que havia
vist a les pel·lícules ple de trinxeres, tendes de campanya, canons
del 42...Allò era totalment diferent del que jo imaginava. No hi
havia cap semblança amb la pel·lícula “Sin novedad en el
frente”.
No
érem al Marne. Allò era la província de Lleida amb els seus camps
de conreu abandonats i sense vegetació de cap color. Ens vàrem
seure en un marge. Mentre s’intensificava el dol artiller. Els
obusos xiulaven per damunt dels nostres caps però nosaltres no els
veiem. Em vaig espantar el sentir del brunzit d’unes abelles. Em
van advertir del meu error. Allò no eren abelles, eren bales.
Feia
poc que érem asseguts al marge quan de sobte ens van donar l’ordre
d’avançar. Les metralladores espetegaven per damunt dels nostres
caps. Baixarem corrent pel marge i ens vàrem ficar dins un canal que
circul. lava per sota mateix d’aquella pendent. L’aigua ens
arribava fins els genolls, però el mateix canal ens feia de
trinxera. Allí vàrem romandre força temps aixoplugats.
Mentre
tant l’artilleria i l’aviació marxaven guaitarem el turó de “El
Merengue” que era l’objectiu que havíem de conquerir. En el
canal hi varem ser vàries hores i ens preguntàvem què dimonis hi
fèiem allí. La resposta fou contundent. Estàvem esperant els tancs
perquè refugiats darrera d’ells llançar l’atac definitiu. No
podíem parar, aquesta era l’ordre, fins arribar a reconquerir la
ciutat de Balaguer.
Confiarem
doncs molta estona dins el canal esperant l’arribada del tancs.
Mentrestant a cada tres de nosaltres ens havien assignat un caporal.
A mi i a altres dos soldats més també, naturalment. Érem tres i el
caporal. Es deia Paredes, ho recordo molt bé, potser per la
semblança del cognom, fàcil de recordar. Era un home madur. A mi,
potser degut a la meva joventut, em feia l’efecte que era molt
gran. Se’l notava molt predisposat a combatre. L’home s’ho
havia pres molt seriosament i a mi la veritat és que no em feia cap
gràcia. Duia un fusell metrallador i ens donà la consigna que el
seguíssim per tot arreu. Em vaig fer el propòsit de despistar-me i
separar-me a la primera de canvi.
Jo
tenia l’esperança que no vindrien els tancs. Ho fonamentava en
l’escassetat de material bèl·lic de que disposava l’exèrcit
republicà.
Allà
en el canal, encara amb l’aigua pel damunt del genoll, érem a
l’esguard de les bales. Però arribaren. Vingueren els tancs, ja ho
crec que vingueren...!
Eren
tres o quatre grans tancs, russos segons van dir, que sense trigar
enfilaren els costats del turó de “El Merengue” que havíem de
conquerir.
L’ordre
d’avançar no es feu esperar massa. A l’atac...!, cridaren. Vam
sortir del canal i avançàrem seguint els tancs. Jo em vaig guarir
darrera d’un . Les metralladores protegien el nostre avanç mentre
el duel artiller continuava amb tota la seva intensitat.
Aviat
vaig deixar el tanc, doncs avançava massa de pressa. Vaig continuar
caminant lentament junt amb els meus companys per aquella pendent tan
dreta. Nosaltres no disparàvem perquè no veiem l’enemic.
Segurament era ben atrinxerat pels costats d’aquell turó. Si
nosaltres no veiem l’enemic, ell pel contrari sí, doncs aviat, de
sobte començaren a caure per tot arreu soldats fulminats per cops de
bala, per la meva dreta i per la meva esquerra queien ferits de mort
els meus companys. A tort i a dret se se sentien crits de :
portalliteres !, portalliteres!...
En
aquelles circumstàncies vaig començar a anar d’una banda cap a
l’altre cridant : Paredes ! , Paredes !, cridant al caporal.
Sabia
que amb el soroll del combat ningú m’escoltaria. Però a mi no
m’importava gens. Ho feia per a desfogar-me, per fer alguna cosa,
no ho sé...
De
sobte per un instint de conservació em vaig llançar al terra. Tot
seguit un oficial darrera meu m’apuntava amenaçador amb una
pistola. Ho vaig entendre al moment i em vaig aixecar ràpidament al
temps que deia sí, sí, amb ràpids moviments amb el cap...
Vaig
seguir avançant d’un lloc cap a un altre. Mentrestant seguien
caient més i més ferits, multiplicant-se, de nou, els crits de
portalliteres !, portalliteres !.
Al
final vaig trobar al meu amic Pere Rosell, que anava per davant meu i
em vaig situar a seva esquena mentre el xiulava, ho recordo
perfectament, va Pere !, va Pere !. També recordo que li vaig dir :
Com és que nosaltres no disparem un sol tret !.
Cal
trobar-se enmig d’un combat per a saber que allí no hi ha temps
per a a converses, en Pere Rosell no em va contestar. I a mi què
m’expliques ?, deuria pensar...
Vaig
alçar el fusell, vaig prémer el gallet i disparar un tret a l’aire.
Fou l’únic que vaig disparar. Em vaig separar d’en Pere Rosell,
vaig caminar unes passes i em vaig llançar al terra de boca terrosa.
No podia més.
Em
vaig jurar a mi mateix que per res del món m’aixecaria d’allà.
Que facin el que vulguin, jo d’aquí no m’aixeco per a res. Em
vaig quedar estirat al terra, de cap per avall, fortament abraçat a
la terra com volent entrar-hi cap endins.
Ningú
em va dir res. No va passar per allí cap oficial amb la seva pistola
amenaçant. Escoltava el xerricar de les cadenes dels tancs,
l’espetec de les metralladores, el so dels avions, els cops de
morter al caure em colgaven amb terra al meu voltant. No volia veure
res. No m’importava res. Estava cansat, molt cansat. Vaig agafar la
manta que duia en bandolera, la vaig plegar i la vaig posar davant el
meu cap junt amb la culata del fusell. Em molestava el plat del
menjar que duia enganxat a l’estómac per sota dels pantalons però
me’l vaig treure, no m’importava ! No m’importava res !, estava
cansat, molt cansat.
Em
vaig quedar aturat, aliè a tot el que succeïa. Vaig tancar els ulls
i en aquesta postura al cap de poc temps em vaig adormir
profundament...
Quan
em vaig despertar era completament de nit. El silenci era absolut. El
camp era ple de morts i ferits. No massa lluny cremava un paller.
Continuava
en la mateixa posició, sense atrevir-me a fer cap moviment.
El
foc del paller cremant il·luminava el camp. Feblement, gairebé
apagats, escoltava els crits dels ferits : aigua !, aigua !
suplicaven llastimosament.
Jo
no portava ni una trista cantimplora d’aigua. Ni en això els podia
socórrer.
El
combat s’havia acabat, no s’escoltava ni un sol tret, però jo
m’havia jurat que no m’aixecaria i no em vaig aixecar. Em vaig
treure la munició que duia a les butxaques i la vaig deixar a un
costat prop de mi. Amb molta cura vaig treure les dues bombes de mà
que portava, una a cada butxaca, que ni tan sols sabia com
funcionaven i les vaig deixar al costat de la munició. Per últim
vaig treure el plat que duia amagat sota el pantalons i el vaig
deixar junt amb tot el demés.
Em
vaig posar la manta en bandolera, vaig deixar el fusell, i em vaig
arrossegar pel terra com una serp. Per entre els morts i els ferits
m’arrossegava en direcció oposada a la que ens havíem dirigit en
la recerca del batalló.
De
sobte, quan sols havia recorregut uns metres, em vaig preguntar cap
a on anava jo ? Què em dirien al arribar tan tard i sense fusell ?.
Per altre costat, al dia següent, no hauria de tornar a intervenir
en un altre combat?
Ja
sabia jo sobrada-ment com les gastaven per un costat. L’ocasió la
pinten calba. Anem a veure com les gasten per l’altre costat.
Vaig
donar mitja volta i vaig continuar arrossegant-me, em vaig dirigir,
sortejant tots els obstacles que trobava en el meu camí cap a les
trinxeres que teníem d’haver conquerit.
Després
de força estona, semblava un llangardaix , una serp, avançava
lentament, o més que avançar, nedava. Sí, nedava en terra ferma.
De
tant en tant s’escoltava algun que altra tret isolat. De sobte vaig
sentir una conversa. Vaig fer atenció, però no podia entendre res
del què deien. Del que si estava segur era que per allí al davant
hi havia algú que estava tenint una animada conversa. Contenint la
respiració vaig seguir escoltant. Altre cop sentia veus. No hi havia
cap dubte. Havia arribat a les trinxeres de l’enemic.
Llavors,
amb totes les meves forces vaig cridar :
- Estic ferit, Estic ferit..!, ningú va respondre.
- Estoy herido, estoy herido, vaig replicar.
- ¿ Eres rojo ?, vaig sentir que em contestaven.
- Estoy herido ! vaig cridar per tota resposta.
Rojo,
rojo, el que estava era negre. Negre de tot allò. Roig, negre, groc
i de tots els colors. Estava fart. Fart i cansat. Cansat de cops de
morter, de ferits, de morts...
De
sobte, aparegueren al meu costat dos soldats amb una llitera. La
deixaren al meu costat i a la vegada em van preguntar.
- Donde estás herido ?
- En la pierna, vaig contestar.
Em
van agafar per les espatlles i les cames i em van posar a la llitera.
A
conseqüència de les ondulacions del terreny, tan aviat estava jo
cames enlaire i cap per avall com a l’inrevés. Els dos soldats
seguien transportant-me amb la llitera i jo gaudia d’aquell tan
senzill mitjà de locomoció.
Després
de travessar les trinxeres i recórrer un bon tram vam arribar a
l’entrada d’una casa de pagès,segurament alguna masia, de la
província de Lleida. Un cop dins em van deixar al damunt de la
llitera en un habitació annexa a la planta baixa.
-A
les seves ordres capità !, vaig sentir que deia un dels mes
portadors.
-
Aquí portem un ferit dels rojos.
Em
vaig alçar d’un salt de la llitera i dirigint-me al capità li
vaig respondre :
-No,
jo no estic ferit !, jo em passo de bàndol !
Quan
van sortir de la seva sorpresa, els soldats em van oferir una
cigarreta. Vaig contestar que no, que moltes gràcies, mostrant el
meu paquet de tabac. Per aquell temps, però, encara no fumava.
L’habitació
era molt rústica i sols estava moblada per un llit amb un capçal de
ferro, una tauleta i una cadira.
Al
costat de la taula del capità em va sotmetre a un intens
interrogatori.
Em
va preguntar de quants mitjans disposaven els rojos, l’artilleria
que tenien i d’altres efectius militars. També em va preguntar
quan tornarien a atacar. Jo vaig contestar que era el primer dia que
era al front, que era el meu primer combat...i que esperava que fou
l’últim. Bé, això últim no li ho vaig dir, però era a la meva
ment, per suposat...
Què
podia dir-li jo. No m’havia entretingut a comptar els efectius
militars dels que disposàvem. No estava pas per aquestes coses, jo
!. I és més, tampoc entrava en els meus càlculs, Déu ho sap !,
que en aquests moments m’havia de trobar davant d’un oficial de
l’exèrcit franquista i parlant d’efectius bèl·lics. Quines
coses !.
L’oficial
es va fer càrrec de la veracitat de les meves afirmacions. Per part
meva també vaig considerar lògic el seu interrogatori. Era un pur
formalisme però, és clar que ho considerava necessari als seus
efectes.
A
la vista de tot, i que no podia aportar cap dada pel meu propi
desconeixement, el capità ordenà als dos soldats, que encara eren a
l’estança, que em portessin a la comandància del regiment.
Gairebé
sense acomiadar-me del capità vaig sortir acompanyat dels meus dos
guardians cap a la nova cita, la comandància.
Era
l’albada, un sol ataronjat es feia pas entre alguns núvols. En
silenci, junt amb els meus acompanyants ens dirigíem en direcció a
la ciutat de Balaguer cap a la comandància del regiment. Pel camí
ens vàrem creuar amb una bateria antiaèria servida per soldats
alemanys. Mira-te’ls !, vaig pensar dins meu...
Continuarem
els tres el nostre camí. Ens estàvem allunyant del front cada cop
més. El sol del matí lluïa, llavors, radiant amb tota la seva
magnitud. Era un sol de maig, un sol del dia vint-i-tres de maig de
1938, concretament. Em sentia bé, satisfet, per primera vegada vaig
somriure...
Vam
arribar a la comandància, era una altre cada de pagès. Era plena de
soldats. Pel terra hi havia escampades gran quantitat de petits
matalassos.
També
hi havia quinze o vint presoners asseguts o endormiscats al damunt.
Allí em van deixar els meus dos acompanyants. Ni tan sols em vaig
adonar que havien marxat, no em van ni adéu. Jo, tampoc. No vaig
tenir ocasió d’acomiadar-me. Vaig entrar en aquella habitació,
uns
moros que estaven menjant em van
mirar indiferents...ningú em feia cas, allí era un de tants, un del
“montón”...
Vaig
esperar una llarga estona. De sobte em van ordenar que em presentés
al comandant. Altre cop el mateix interrogatori. Que quants efectius
militars, que quan tornarien a atacar...
La
resposta va ser la mateixa que vaig donar al capità. Jo acabava
d’arribar
I
no sabia res de res.
Em
van oferir un “xusco”de pa extraordinàriament blanc, (quant
temps feia que no veia el pa blanc...) i un pot de cafè amb llet. Em
vaig beure el cafè amb llet i vaig deixar el pa, no tenia gana.
Fora
de la casa hi havia uns camions. Junt amb els altres presoners em van
fer pujar a un d’ells . Al cap d’uns moments el camió va
arrancar cap a la ciutat de Balaguer.
Sí,
sí, pensava jo, la cosa va bé, quant més lluny del front
millor...Estava desitjant perdre’l de vista. El camió creuava un
pont sobre el riu Segre, al fons, per fi, es veia Balaguer...
Vam
travessar els carrers de la ciutat cap el centre. Davant
l’Ajuntament, en la gran plaça, vam baixar del camió. Pujarem al
pis superior, en les despullades parets un pòster de Franco i un
altre de José Antonio Primo de Rivera. Al terra un matalàs
enrotllat. Vaig obrir el matalàs i em vaig deixar caure damunt seu.
Havia arribat l’hora de fer un examen de la situació. Ahir mateix,
sense anar més lluny, acabava d’arribar al front. Tan sols arribar
m’enviaren a l’atac a primera línia de foc. L’ordre era
taxativa. No podíem parar fins aconseguir entrar a Balaguer. Era el
nostre objectiu.
Per
la meva part, ja havia arribat a Balaguer. No sé com, encara, però
havia arribat. Bé, sí que ho sabia, havia arribat utilitzant
diversos sistemes. Repasso quins van ser...
Primer,
atacant. Dormint-me durant el combat, després. Arrossegant-me com
una serp, més tard. Utilitzant el transport d’una llitera. Vaig
continuar el recorregut caminant i per fi damunt d’un camió...!
Missió aconseguida, Jordi...! Em trobava ja a Balaguer, i a
l’interior del mateix Ajuntament, esmorzat i tot...!
Al
darrera quedava el front, els meus amics del poble, amb els qui havia
compartit les meves penes. Quedaven a l’altre costat, e l’anomenada
“zona roja”, per a entendre’ns millor. Jo era a l’altre zona,
la denominada nacional, per a que ens entenguem.
Però,
què havia passat...!, què havia succeït quan jo, rendit pel
cansament, m’havia quedat dormit inconscientment. No ho sabia, ho
vaig saber, un any després, quan va acabar la guerra i els meus
amics del poble protagonistes directes del combat m’ho van
explicar.
Quan
jo, cansat i rendit em vaig tombar al terra per segona vegada, no em
vaig adonar que en Pere Rosell , uns metres darrera meu feia el
mateix. És a dir, també s’havia jagut al terra per a protegir-se
en la mida del possible de l’intens tiroteig al que estàvem
sotmesos.
Comprenent
llavors, els comandaments de l’exèrcit republicà, el intent
infructuós de l’atac, ordenaren toc de retirada. Pere Rosell em
cridà insistentment, un , dos, tres cops. Al veure que no contestava
i creient-me mort ell es retirà a tota marxa junt amb la resta del
batalló.
No
escoltava les continues crides del meu amic. Certament, puc afirmar i
afirmo, que si les avés escoltat m’avesin faltat cames per a
sortir corrent d’aquell atzucac . Potser jo no fos un bon soldat
atacant. Però el que és per a retrocedir i sortir corrent...
Per
als meus companys que van seguir en el front va quedar la tasca
d’atrinxerar-s’hi, construir refugis per a guarir-se i haver de
tornar a l’atac quan era precís. També va quedar per a ells la
responsabilitat d’escriure als meus pares i família de tot el que
havia succeït.
Se’ls
presentava, no un, si no dos problemes. Havien d’escriure no sols
explicant la meva mort si no també l’afusellament del nostre amic
Barberán.
Era,
evidentment, una situació dolorosa que sens dubte havien decidit
solucionar. Van escriure als seus familiars i a la vegada els
comunicaren les dues morts per a que aquestos, a la vegada, ho
comuniquessin personalment als nostres pares respectius.
A
la fi d’obtenir notícies més precises els meus pares van escriure
a la vegada al Batalló. La resposta fou contundent, el Batalló
contestà a volta de correu amb el següent ofici, textualment :
El
soldado por el que se interes, Jorge Solé Sabater, murió en las
operaciones desarrolladas en el sector de Balaguer el día veintidós
de mayo último. Salud y República.
Esgotant
tots els seus recursos els meus pares varen escriure també al
Regiment. La resposta fou també textualment :
El
soldado por el cual se ineteresa, Jorge Solà Sabater, consta en
nuestra relación de bajas como fallecido. Salud y República.
No
hi havia cap dubte, era mort, com tants i tants ho havien fet en
aquell combat de “El Merengue” el dia 22 de maig de 1938.
Per
aquells temps a casa dels meus oncles de Sant Sadurní tenien amagat
un amic capellà, amb qui tenien molta amistat. Van proposar-li que
oficiés un funeral per l’etern repòs de la meva ànima, cosa a la
que es brindà molt amablement.
Els
meus pares reuniren als parents que pogueren en una habitació de la
casa dels meus oncles i allí es feu d’amagades. En aquells
moments no es podia fer si més no de cap altra forma..
No
fou aquest , ni molt menys, l’únic funeral oficiat en aquestes
circumstàncies. Foren molts o bastants els que es varen fer o no es
varen fer dedicats a persones tingudes per mortes. Ho consigno aqui
no com un fet insòlit o únic si no perquè va succeir i així fou
exactament.
Però
deixem-nos de coses tristes i anem, estimat lector a l’altre zona,
la cosa anava per zones, on jo era viu, sa i estalvi.
Hem
quedat que jo era, junt amb d’altres presoners, concentrat a
l’Ajuntament de Balaguer.
Cada
vegada fluïen més i més presoners. Al cap de poc ens traslladaren
en camions cap a Almacelles. A l’estació d’aquest poble estaven
formant un tren de mercaderies per a embarcar-nos-hi tots els
presoners. La quantitat de presoners anava augmentant per moments. No
sé de on venien. Llargues fileres de detinguts apareixien per totes
direccions.
El
comboi de mercaderies ja era a punt. La càrrega humana disposada a
embarcar. A les ordres dels oficials pujàvem com borregos als vagons
de càrrega. El nostre destí, Saragossa.
Lentament
el tren emprengué la seva marxa. Els trens de mercaderies no tenen
cap pressa. No sé la quantitat d’hores i hores que trigàrem per
arribar a Saragossa. El tren no tenia cap pressa. Jo tampoc.
A
cada estació que trobàvem el tren havia de fer les corresponents
maniobres o es quedava aturat en via morta. En una d’aquestes
estacions ens van donar el menjar en fred. Eren llaunes de sardines.
En una altre estació ens van donar el sopar, també sardines.
L’endemà
arribàrem a Saragossa i degudament custodiats ens van dur a
l’Academia Militar. A l’estació de Saragossa vam agafar un altre
tren de mercaderies i aquest cop vàrem marxar amb destinació
desconeguda.
No
sabíem on ens portaven però, entre nosaltres, comentàvem que el
més segur era que aniríem a parar a un camp de concentració. Dos
dies amb les seves corresponents nits vaig estar ficat dins d’aquell
vagó de bestiar. Per fi arribàrem al nostre destí : Santander.
Certament
des de Santander al Segre hi havia una distància considerable, si bé
la meva obsessió era apartar-me els més lluny possible del front,
tampoc n’hi havia per tant.
Podia
dir que el camp de concentració on havia anat a parar era horrible i
que les condicions de supervivència eren deplorables però en honor
a la veritat he de dir que fou tot al contrari. Em va tocar en sort
el millor camp de concentració d’Espanya.
Cert
que el menjar, el ranxo, era dolent i que dormíem al terra i
enganxats gairebé un damunt de l’altre. Però traient aquest dos
detalls tot el demés no podia ser millor, m’explicaré.
Si
el camp reunia unes condicions immillorables era pel lloc on era
situat.
Estàvem
situats, senyores i senyors, ni més ni menys que en la mateixa i
deliciosa platja de “La Magdalena” de Santander. I a més tota
ella sencera era d’ús exclusiu per a nosaltres i en ple mes de
juny !.
Damunt
un turo petit, tocant la platja, hi havia el Palacio Real dels reis
d’Espanya, esplèndida mansió estiuenca on solien passar les seves
vacances. Sota mateix del promontori hi havia les cavallerisses, lloc
que ocupàvem nosaltres per a dormir i tot seguit la platja!, la
bonica platja de La Magdalena de Santander.
I
encara hi havia més. Teníem per a nosaltres, pel nostre ús
exclusiu, per si la platja era poc, un camp de futbol reglamentari,
inclòs una petita graderia pel públic assistent.
Pel
matí ens banyàvem , totalment nusos per cert, sense el més mínim
rubor o vergonya. Per a què ? si tots érem homes. Preníem el sol
sobre la fina sorra i després a jugar a futbol !. Menjàvem o mal
menjàvem i per la tarda, altre cop !, a jugar al futbol ! . No
teníem altre cosa a fer. Aquesta era la nostra feina. Bé, aquesta i
la de rascar-nos i matar polls. Tot hi ha que dir-ho, el D.D.T encara
no s'havia inventat...
No
estava bé, però tampoc estava malament i comparat amb el front, per
a dir-ho, allò senyors, era la glòria !
Vàrem
arribar, fins i tot,a organitzar un campionat de futbol. Formàrem
els equips corresponents d'entre nosaltres, els presoners, i a mi em
va tocar ocupar el lloc de porter d'un dels equips.
Com
que jugàvem com a mínim dos partits diaris i el campionat era per
eliminatòries, o sigui el sistema de copa, en un parell de setmanes
es va acabar. I, vàrem quedar campions !.
Jo
vaig ser el millor de tots els jugadors. Com a mínim el més
espectacular. Certament allí vaig realitzar les millors actuacions
de la meva vida esportiva. Val a dir que jo havia figurat com
titular en l'equip de futbol del meu poble, quan aquest militava en
primera categoria regional.
Cada
actuació meva resultava emocionant i sobretot espectacular. La meva
especialitat consistia en sortir contínuament de la porteria i
llançar-me als peus dels davanters contraris. Sortia precipitadament
de la meva àrea i la meva ràpida intervenció sorprenia de cop al
jugador que, atent a la seva jugada, no s'esperava la meva ràpida
intervenció que queia als seus peus com una exhalació prement molt
fort la pilota contra el meu pit.
Aquestes
sorprenents actuacions galvanitzaren molt aviat el goig i estima dels
gairebé dos mil espectadors que omplien aquella petita graderia i
els voltants del camp.
Tal
es així que premiaren per unanimitat les meves actuacions amb una
preferència en exclusiva a l'hora del repartiment del ranxo. Tenia
jo, per desig exprés de tots els concentrats, el privilegi de ser
el primer a l'hora de la distribució del menjar. Per això per mi
eren una bona part dels escassos trossos de cansalada que suraven
dins l'enorme caldera de cigrons, ben o mal guisats, que
invariablement constituïen la nostra alimentació diària.
A
mi no m'agradava aquest privilegi de que era objecte, però
m'agafaven entre tots i m'obligaven a posar-me el primer de la fila a
l'hora de repartir el menjar.
Sóc
conscient, estimats lectors, que a hores d'ara pensareu, amb aquest
relat si al que estàvem jugant era a la guerra o al futbol...
Doncs,
a la guerra, evidentment, estàvem en guerra i en ple any 1938.Una
guerra que s'acabaria el 1939. Érem presoners de guerra, però
simplement va ser la casualitat o la sort el que ens havia destinat a
un “bon camp” de concentració de presoners.
Puc
afirmar i afirmo que tot el que explico és veritat, sols la veritat
i res més que la veritat.
Comprenc
que el lector àvid d'emocions fortes desitgi més proeses bèl·liques
que els hi doni una mica més d'emoció a aquests relats. Ho sento
però jo m'he d'ajustar a la més estricta realitat dels fets i
aquests són fidelment reproduïts amb el màxim rigor i exactitud,
Jo
no sóc un escriptor, ja ho he confessat anteriorment i sens dubte ja
us haureu adonat i no ho puc adornar amb arranjaments literaris.
Tampoc
tinc més imaginació, què més voldria jo, de la que gaudeix la
inspiració creadora d'un bon escriptor.
Ho
sento estimat lector. Comprenc que arribat aquest punt del meu relat
això decaigui en emoció i intriga. No tinc més proesa bèl·lica
que explicar. Sols vaig contribuir en un sol combat. Més val així.
El més segur és que d'entrar en un altre combat no ho explico.
Bé,
si arribo a entrar en un segon combat ja no hagés tingut ocasió
d'explicar el primer. Pot ser que un surti il·lès d'un primer
combat, però d'un altre, ni que estigués immunitzat contra les
bales !
Això
de sortir d'un combat a un altre ni tan sols amb una esgarrapada sols
es veu en les pel·lícules de guerra de propaganda americana.
fi