La Quinta del 41

Hace 25 años, regresó a Sant Sadurní d'Anoia Jori Solà i Sabater, perteneciente a “la Quinta del biberón de 1941”. Era una persona muy singular que aprovechaba cualquier oportunidad para llevar a un humor inteligente todo lo que ocurría en el pueblo.


En nuestra casa en la “cova”, expuso varias de sus obras pictóricas desarrolladas durante esos años. También retrató a mi familia en 4 cuadros que conservamos con cariño.

En este ambiente de confianza y amistad, me hizo entrega de un trabajo que había hecho para un encuentro en el año 1982 de “la Quinta del biberón”, donde relata su experiencia en la Guerra Civil Española del 1936. Como gran parte de los hechos se desarrollan en Balaguer, y ahí en la mima contienda falleció mi tío Miguel, lo leí con mucho interés.

Ahora, después de haber publicado en otros dos blogs las Cartas de la Guerra Civil Española y las Cartas de mi abuelo, con este tercer trabajo acabamos una trilogía con la misma temática que pueden servir de estudio para profundizar en esta parte de nuestra historia.

Leer Sin Novedad en el Frente del Segre


----------------------------------

Traducció al català

SENSE NOVETAT AL FRONT DEL SEGRE

 

 

El divuit de juliol va començar la guerra civil espanyola, encara que en realitat a Barcelona fou el dinou. No és la meva intenció rememorar tots els successos dels anys que va durar la lluita que va enfrontar als combatents dels dos bàndols. Publicacions i llibres de tots tipus ja s’hi ha ocupat i se’n ocuparan amb tota mena de detalls, dates, nombre d’efectius militars, amén de dades especifiques formant tot un reguitzell que quedaran per sempre per a la informació i l'historia.

 

Si bé no nego la màxima efectivitat d’aquestes publicacions, no és menys cert que elles, amb les seves aclaparadores informacions de dades exclusives als efectes militars, no reflecteixen la realitat més colpidora dels milers i milers de combatents d’un i altre bàndol varen sentir en la seva pròpia carn.

 

També és cert que aquestes dades tècniques i nombre d’efectius militars deixen fred i confonen a l’home del carrer dins d’aquest maremàgnum de milers de combatents, disposicions tàctiques, quantitat de material bèl·lic, etc,,,

 

La freda realitat tècnica és res o gairebé res se’n ocupa del factor humà, que va haver de viure tot un seguit de “proeses bèl·liques” anònimes que restaran inèdites en el més llunyà del seu record.

 

És ben cert que aquests anònims combatents, aquests “soldats desconeguts” no tenen cap interès que les seves “proeses” en la conflagració de la guerra surtin a la llum pública.

 

Els seus records de la guerra són cosa seva i reservada, que explicaran als seus parents i que com a molt comentaran, junt amb d’altres companys, protagonistes també d’aventures de la confrontació, envoltats de de curiosos, atents o indiferents, en la tertulià diària d’algun cafè de poble.

 

Doncs bé, jo em trobo entre aquests milers de combatents que no volen recordar en una sèrie de “grans relats” les efemèrides i tots els ets i uts que tingueren que suportar en aquell penós enfrontament. I una prova d’això és que  m’he decidit a escriure tot el que trobareu a continuació després de quaranta anys de la fi de la guerra.

 

El lector intel·ligent se’n haurà adonat que no sóc un escriptor ni tan sols mitjanament  acceptable, premissa indispensable per atraure l’atenció.

 

Fet aquest advertiment li pregaré em disculpi i segueixi amb paciència la lectura, que si bé no gaudirà de la fluïdesa narrativa indispensable, espero  el compensi de forma fefaent la veracitat històrica dels fets que intento relatar.

 

És clar, amic lector, que pots criticar-me amb un símil taurí : “si no saps torejar, per què t’hi poses...?”. O simplement dient : “ i a mi què m’importa el què t’hagi passat a la guerra...!”. Home...!, amic meu, no ens posem així, per favor...! .

 No pretenc, ni de bon tros, fer una obra literària, però sí, i d’això estic plenament convençut, que algú em llegirà amb verdadera frisança.

 

Em refereixo, lògicament, als companys que varen viure amb mi aquells temps i que vàrem ser testimonis presencials, protagonistes directes o indirectes, d’unes circumstàncies que ens vàrem veure obligats a suportar. A ells, principalment, van dedicades aquestes ratlles, hola amics...!

 

Com fou que la guerra s’allargava i continuava sense solució, el Govern de la República es va veure obligat, a corre cuita, a formar l'Exèrcit Popular Regular i poc temps més tard va cridar a la lleva sencera del 1941, a la qual jo pertanyia, i a la que s’anomenava “La quinta del biberón”. Jo tenia llavors disset anys.

 

Tots els “quintos” del 41 del meu poble vàrem anar a Barcelona i ens vàrem concentrar en la caserna, anomenada en aquells temps, Carlos Marx.

 

Vàrem organitzar, immediatament, un batalló. Hores després van formar un tren a l’estació de França que ens va dur cap a Sant Martí de Sesgueioles, a la provincià de Lleida. Aquest poble era situat vora el front del Segre i a la mateixa rereguarda. Sant Martí estava mig abandonat i amb molts pocs habitants, per la proximitat del front. El cas és que, i aquí comença l’aventura, ens vàrem reunir trenta o quaranta nois i vam decidir retornar cap els nostres pobles respectius. En realitat no sabíem el perquè, simplement ens en volíem anar, no desertar.

 

Sigui com sigui, el cas és que ens vàrem reunir, com he dit, prop de cinquanta i sense pensar en les conseqüències ens vàrem anar allunyant tranquil·lament de Sant Martí de Sesgueioles, dirigint-nos a peu, naturalment, en direcció cap a Sant Sadurní d’Anoia. Caminàrem tot el dia, doncs la distancia entre les dues poblacions era, evidentment, considerable.

 

Arribàrem al poble ben entrada la nit. L’endemà següent ja corria la noticia entre tota la població de la “gran escapada” que havíem realitzat tan inconscientment sense mesurar les greus conseqüències que aquesta podia tenir. Per això, l’Ajuntament va disposar immediatament d’uns camions pera retornar-nos el més aviat possible cap a Sant Martí de Sesgueioles, assegurant-nos per endavant que no ens passaria  res gràcies a la seva interessada intervenció.

 

Amb aquesta garantia que ens donàvem que no teníem res a témer, doncs fins hi tot una representació de l’ajuntament ens acompanyaria en el trajecte, vàrem pujar tranquils als camions i així donàvem per acabada la nostra inconscient i fugaç “aventura”.

 

Un cop de nou a Sant Martí trobàrem la resta del batalló que no havia secundat

la nostra gran escapada fent la instrucció militar a la vegada que contemplàvem

el nostre retorn amb ulls encuriosits i sorpresos.

Allí hi érem tots, fent instrucció militar, però a tots nosaltres ens van enviar a una casa i ens van entrar en una sala gran que a la vegada feia de presó.

Després d’una bona estona ens van anar cridant d’un en un per pujar al pis superior de la casa on hi havia una espècie de tribunal constituït per unes tres o quatre persones correctament vestides amb uniforme militar.

 

Cadascun de nosaltres era sotmès a un interrogatori respecte a l’escapada que havíem efectuat el dia abans.

 

Quan em va tocar el torn a mi em van preguntar qui era el líder o el capitost de l’escapada. Jo els vaig contestar que no hi havia cap responsable en particular, doncs havia estat una cosa espontània que la havíem iniciat entre tots.

 

Llavors em van dir que jo tenia un germà  desertor que fugit a França. Vaig comprendre que eren ben informats  i els vaig contestar que sí, que era veritat, però que jo particularment no tenia res a veure amb tot allò i que jo estava  disposat a combatre per la República.

 

Sense preguntar-me res més em van dir que ja podia retirar-me, però llavors custodiat per un sergent, enviant-me cap el galliner de la casa que pel què semblava feia, a la vegada,  de calabós.

 

Allí vaig trobar-hi dos amics del poble, en Barberán i en Pinyol, que havien estat interrogats prèviament., i entre els tres comentar-me que pel què semblava ens culpaven a nosaltres de responsables o cabdills de l’escapada, doncs la resta de companys ja eren en llibertat. Davant la porta del galliner hi havia un sentinella armat amb un fusell.

 

S’estava fent de nit i per això vàrem treure les nostres mantes per a dormir al terra del galliner que, per cert no ho havia dit, no tenia cap gallina i molt menys en aquells temps.

 

Ens adormirem tranquil·lament fins que ben entrada la nit va venir el comandant del batalló, il·luminant-se amb un encenedor, acompanyat  de varis oficials, i ens va dir que havien estat deliberant respecte de la nostra escapada i que havíem estat jutjats com a culpables i en conseqüència condemnats a mort i per tant, de matinada, seriem afusellats.

 

Sense cap més paraula el comandant va sortir, acompanyat de tot el seguici i nosaltres seguirem tombats al terra, d’on ni tan sols ens havíem aixecat.

 

Els tres restarem immòbils sense fer cap comentari, què podíem dir...!. De sobte vaig escoltar en Barberán que va dir : ...escapem-nos !. Certament sortir del galliner era fàcil, doncs l’entrada era una fràgil porta de fusta i  sense pany. Entre els tres la podíem esbotzar i sorprendre al sentinella però..., on aniríem !..

tard o d’hora ens tornarien a enxampar.

 

No vaig contestar al Barberán, els tres ens vàrem quedar submisos en els nostres pensaments i en el silenci de la nit ens tornarem a dormir.

 

De matinada ens van despertar per a servir-nos l'esmorzar que consistia en un bol de café amb llet, ens el vàrem prendre.

 

Al cap d’una estona va venir el sergent  acompanyat pel sentinella i ens va treure fora del galliner, allí ens vàrem trobar formats dotze fusellers en dues fileres de sis.

 

Ens van posar als tres entre els dos rengles de fusellers i al só del redoble d’un tambor que tocava un soldat, acompanyat pel sergent que manava l’escamot, ens passejà-ren pels carrers del poble de Sesgueioles en direcció al cementiri, una mica allunyat del centre.

 

De tant en tant, els sergent ens escridassava que marquéssim el pas, segons semblava no ho fèiem massa bé, de fet no hi posàvem massa interès doncs les cames no ens responien. De fet no ens importava massa marcar el pas i més en aquelles circumstàncies.

 

A la fi arribàrem al cementiri, al costat d’una era molt gran que hi havia al davant estàven esperant-nos, degudament...

Els fusellers el col·locaren en línia davant la blanca paret del cementiri i a certa distància de la mateixa. Nosaltres tres ens col·locarem darrera d’ells.

El sergent va cridar en Barberán, que era el primer de la fila, (jo era el segon) i li manà que es posés davant la paret del cementiri. Li va preguntar si volia embolcallar-se els ulls i amb un gest amb el cap contestà que no. Tot seguit va preguntar si volia posar-se d’esquena a l’escamot. La resposta també va ser negativa.

A continuació, al crit de foc! del sergent, queia fulminat per dotze bales el nostre amic i company d’escola Josep Barberán.

Llavors, jo, d’una manera impulsiva, no sé perquè, vaig cridar : Sóc innocent ! Unes veus darrera meu em van manar que callés i de sobte el comandant del batalló, en veu alta exclamà, : “La justícia de la República os perdona, con uno ya vale“...!!

El cos sense vida d’en Barberán jeia al terra, davant el mur del cementiri. Els fusellers romanien encara en els seus llocs. Uns metres separats d’ells, nosaltres dos, en Pinyol i jo.

Llavors els soldats del batalló que eren situats darrera nostre van començar a desfilar, en fila de un, davant del cadàver d’en Barberán i al crit de: Visca la República !, contestaven : Visca !, amb el puny alçat, mentre desapareixien en direcció cap el poble.

Al final, quan sols quedàvem nosaltres dos i el sergent que manava l’escamot d’execució ens ordenà apropar-nos al cos sense vida d’en Barberán i al crit de Viva la República !, nosaltres contestarem : Viva! saludant, a la vegada, amb el puny alçat.

Acompanyats del sergent abandonàrem el lloc en direcció al poble i a la

Plaça vàrem trobar el batalló format al davant de l’ajuntament. Nosaltres dos junt amb el sergent ens col·locarem davant d’ells. Dalt, en l’ajuntament hi havia un capità que estava sol en el petit balcó. Llavors va començar a fer un discurs que per a mi mai s’acabava i del que jo no entenia ni una sola paraula. Per fi el discurs acabà. Ja era hora.

Llavors vaig preguntar al sergent si teníem que tornar al galliner. Em va contestar que no que érem lliures i que passéssim per les oficines on ens assignarien la companyia a la que, des d’aquell moment, pertanyíem.

UN cop passats tots dos per l’oficina, que era una casa qualsevol del poble, ens la varen comunicar i ens van dir que anéssim a la caserna. La caserna era l’església del poble i els altars laterals, on no hi havia cap sant, tenien el terra totalment cobert de palla. Aquell seria el nostre dormitori.

Ens vàrem passar dos dies deambulant per l’església i les seves rodalies i menjant el ranxo que ens servien davant la placeta que hi havia al seu costat.

Al tercer dia ens enviaren a un camp proper al poble per a fer exercicis de tir. Ni jo ni els altres soldats vam fer ni un sol tret, pel què semblava no tenien cap previsió de material o consideraren que la demostració ja havia estat suficient.

L’endemà pel matí ja ens donaren un fusell txec a cadascun de nosaltres. També la munició corresponent, que per cert havíem de desar a les butxaques, doncs no teníem cartutxeres i dues bombes de mà a cadascun.

Junt amb el fusell hi anava també una baioneta molt llarga i prima. Jo els vaig dir que no calia que me la donessin, que no em feia cap falta, però em van contestar que era obligatori dur el fusell amb la baioneta calada.

Després de repartir-nos el cafè amb llet ens van donar també unes quantes llaunes de conserva. Vam formar una columna de viatge i sortírem a peu cap el front del Segre.

El nostre objectiu era reconquerir la ciutat de Balaguer que era ocupada per les tropes franquistes que havien establert un cap de pont en el riu Segre.

Allò no semblava pas un exèrcit, doncs tots excepte els oficials anàvem vestits de paisà. L’únic que ens destacava era que dúiem un fusell txec amb la baioneta calada.

Tal i com dic, tots anàvem amb les nostres robes de vestir de casa perquè no ens havien donat pas cap uniforme. Cadascun amb una maleta vella lligada amb cordills, que havíem dut de casa. Més que un exèrcit teníem l’aspecte d’emigrants, dels que van a veremar pels camps de França.

Dins les maletes, les nostres mares ens hi havien posat roba interior de recanvi, samarretes, calçotets, mitjons, etc... un bloc de cartes per poder escriure, tinter, plomes, maquineta d’afaitar, alguna cosa per menjar, etc..

Semblava, a la fi, que els caps del batalló s’adonaren que aquell exèrcit maldestre de maleters no anàvem enlloc. En un control a la carretera ens van fer deixar les maletes. Al re emprendre la marxa, tot un munt de maletes quedava abandonat darrera nostre. Es feia de nit i la marxa continuava. Vàrem caminar tota la nit sense parar. De matinada començarem a sentir canonades. Havíem arribat al front.

Quina desil·lusió !, jo m’havia imaginat que el front era el que havia vist a les pel·lícules ple de trinxeres, tendes de campanya, canons del 42...Allò era totalment diferent del que jo imaginava. No hi havia cap semblança amb la pel·lícula “Sin novedad en el frente”.

No érem al Marne. Allò era la província de Lleida amb els seus camps de conreu abandonats i sense vegetació de cap color. Ens vàrem seure en un marge. Mentre s’intensificava el dol artiller. Els obusos xiulaven per damunt dels nostres caps però nosaltres no els veiem. Em vaig espantar el sentir del brunzit d’unes abelles. Em van advertir del meu error. Allò no eren abelles, eren bales.

Feia poc que érem asseguts al marge quan de sobte ens van donar l’ordre d’avançar. Les metralladores espetegaven per damunt dels nostres caps. Baixarem corrent pel marge i ens vàrem ficar dins un canal que circul. lava per sota mateix d’aquella pendent. L’aigua ens arribava fins els genolls, però el mateix canal ens feia de trinxera. Allí vàrem romandre força temps aixoplugats.

Mentre tant l’artilleria i l’aviació marxaven guaitarem el turó de “El Merengue” que era l’objectiu que havíem de conquerir. En el canal hi varem ser vàries hores i ens preguntàvem què dimonis hi fèiem allí. La resposta fou contundent. Estàvem esperant els tancs perquè refugiats darrera d’ells llançar l’atac definitiu. No podíem parar, aquesta era l’ordre, fins arribar a reconquerir la ciutat de Balaguer.

Confiarem doncs molta estona dins el canal esperant l’arribada del tancs. Mentrestant a cada tres de nosaltres ens havien assignat un caporal. A mi i a altres dos soldats més també, naturalment. Érem tres i el caporal. Es deia Paredes, ho recordo molt bé, potser per la semblança del cognom, fàcil de recordar. Era un home madur. A mi, potser degut a la meva joventut, em feia l’efecte que era molt gran. Se’l notava molt predisposat a combatre. L’home s’ho havia pres molt seriosament i a mi la veritat és que no em feia cap gràcia. Duia un fusell metrallador i ens donà la consigna que el seguíssim per tot arreu. Em vaig fer el propòsit de despistar-me i separar-me a la primera de canvi.

Jo tenia l’esperança que no vindrien els tancs. Ho fonamentava en l’escassetat de material bèl·lic de que disposava l’exèrcit republicà.

Allà en el canal, encara amb l’aigua pel damunt del genoll, érem a l’esguard de les bales. Però arribaren. Vingueren els tancs, ja ho crec que vingueren...!

Eren tres o quatre grans tancs, russos segons van dir, que sense trigar enfilaren els costats del turó de “El Merengue” que havíem de conquerir.

L’ordre d’avançar no es feu esperar massa. A l’atac...!, cridaren. Vam sortir del canal i avançàrem seguint els tancs. Jo em vaig guarir darrera d’un . Les metralladores protegien el nostre avanç mentre el duel artiller continuava amb tota la seva intensitat.

Aviat vaig deixar el tanc, doncs avançava massa de pressa. Vaig continuar caminant lentament junt amb els meus companys per aquella pendent tan dreta. Nosaltres no disparàvem perquè no veiem l’enemic. Segurament era ben atrinxerat pels costats d’aquell turó. Si nosaltres no veiem l’enemic, ell pel contrari sí, doncs aviat, de sobte començaren a caure per tot arreu soldats fulminats per cops de bala, per la meva dreta i per la meva esquerra queien ferits de mort els meus companys. A tort i a dret se se sentien crits de : portalliteres !, portalliteres!...

En aquelles circumstàncies vaig començar a anar d’una banda cap a l’altre cridant : Paredes ! , Paredes !, cridant al caporal.

Sabia que amb el soroll del combat ningú m’escoltaria. Però a mi no m’importava gens. Ho feia per a desfogar-me, per fer alguna cosa, no ho sé...

De sobte per un instint de conservació em vaig llançar al terra. Tot seguit un oficial darrera meu m’apuntava amenaçador amb una pistola. Ho vaig entendre al moment i em vaig aixecar ràpidament al temps que deia sí, sí, amb ràpids moviments amb el cap...

Vaig seguir avançant d’un lloc cap a un altre. Mentrestant seguien caient més i més ferits, multiplicant-se, de nou, els crits de portalliteres !, portalliteres !.

Al final vaig trobar al meu amic Pere Rosell, que anava per davant meu i em vaig situar a seva esquena mentre el xiulava, ho recordo perfectament, va Pere !, va Pere !. També recordo que li vaig dir : Com és que nosaltres no disparem un sol tret !.

Cal trobar-se enmig d’un combat per a saber que allí no hi ha temps per a a converses, en Pere Rosell no em va contestar. I a mi què m’expliques ?, deuria pensar...

Vaig alçar el fusell, vaig prémer el gallet i disparar un tret a l’aire. Fou l’únic que vaig disparar. Em vaig separar d’en Pere Rosell, vaig caminar unes passes i em vaig llançar al terra de boca terrosa. No podia més.

Em vaig jurar a mi mateix que per res del món m’aixecaria d’allà. Que facin el que vulguin, jo d’aquí no m’aixeco per a res. Em vaig quedar estirat al terra, de cap per avall, fortament abraçat a la terra com volent entrar-hi cap endins.

Ningú em va dir res. No va passar per allí cap oficial amb la seva pistola amenaçant. Escoltava el xerricar de les cadenes dels tancs, l’espetec de les metralladores, el so dels avions, els cops de morter al caure em colgaven amb terra al meu voltant. No volia veure res. No m’importava res. Estava cansat, molt cansat. Vaig agafar la manta que duia en bandolera, la vaig plegar i la vaig posar davant el meu cap junt amb la culata del fusell. Em molestava el plat del menjar que duia enganxat a l’estómac per sota dels pantalons però me’l vaig treure, no m’importava ! No m’importava res !, estava cansat, molt cansat.

Em vaig quedar aturat, aliè a tot el que succeïa. Vaig tancar els ulls i en aquesta postura al cap de poc temps em vaig adormir profundament...

Quan em vaig despertar era completament de nit. El silenci era absolut. El camp era ple de morts i ferits. No massa lluny cremava un paller.

Continuava en la mateixa posició, sense atrevir-me a fer cap moviment.

El foc del paller cremant il·luminava el camp. Feblement, gairebé apagats, escoltava els crits dels ferits : aigua !, aigua ! suplicaven llastimosament.

Jo no portava ni una trista cantimplora d’aigua. Ni en això els podia socórrer.

El combat s’havia acabat, no s’escoltava ni un sol tret, però jo m’havia jurat que no m’aixecaria i no em vaig aixecar. Em vaig treure la munició que duia a les butxaques i la vaig deixar a un costat prop de mi. Amb molta cura vaig treure les dues bombes de mà que portava, una a cada butxaca, que ni tan sols sabia com funcionaven i les vaig deixar al costat de la munició. Per últim vaig treure el plat que duia amagat sota el pantalons i el vaig deixar junt amb tot el demés.

Em vaig posar la manta en bandolera, vaig deixar el fusell, i em vaig arrossegar pel terra com una serp. Per entre els morts i els ferits m’arrossegava en direcció oposada a la que ens havíem dirigit en la recerca del batalló.

De sobte, quan sols havia recorregut uns metres, em vaig preguntar cap a on anava jo ? Què em dirien al arribar tan tard i sense fusell ?. Per altre costat, al dia següent, no hauria de tornar a intervenir en un altre combat?

Ja sabia jo sobrada-ment com les gastaven per un costat. L’ocasió la pinten calba. Anem a veure com les gasten per l’altre costat.

Vaig donar mitja volta i vaig continuar arrossegant-me, em vaig dirigir, sortejant tots els obstacles que trobava en el meu camí cap a les trinxeres que teníem d’haver conquerit.

Després de força estona, semblava un llangardaix , una serp, avançava lentament, o més que avançar, nedava. Sí, nedava en terra ferma.

De tant en tant s’escoltava algun que altra tret isolat. De sobte vaig sentir una conversa. Vaig fer atenció, però no podia entendre res del què deien. Del que si estava segur era que per allí al davant hi havia algú que estava tenint una animada conversa. Contenint la respiració vaig seguir escoltant. Altre cop sentia veus. No hi havia cap dubte. Havia arribat a les trinxeres de l’enemic.

Llavors, amb totes les meves forces vaig cridar :

• Estic ferit, Estic ferit..!, ningú va respondre.
• Estoy herido, estoy herido, vaig replicar.
• ¿ Eres rojo ?, vaig sentir que em contestaven.
• Estoy herido ! vaig cridar per tota resposta.

Rojo, rojo, el que estava era negre. Negre de tot allò. Roig, negre, groc i de tots els colors. Estava fart. Fart i cansat. Cansat de cops de morter, de ferits, de morts...

De sobte, aparegueren al meu costat dos soldats amb una llitera. La deixaren al meu costat i a la vegada em van preguntar.

• Donde estás herido ?
• En la pierna, vaig contestar.

Em van agafar per les espatlles i les cames i em van posar a la llitera.

A conseqüència de les ondulacions del terreny, tan aviat estava jo cames enlaire i cap per avall com a l’inrevés. Els dos soldats seguien transportant-me amb la llitera i jo gaudia d’aquell tan senzill mitjà de locomoció.

Després de travessar les trinxeres i recórrer un bon tram vam arribar a l’entrada d’una casa de pagès,segurament alguna masia, de la província de Lleida. Un cop dins em van deixar al damunt de la llitera en un habitació annexa a la planta baixa.

-A les seves ordres capità !, vaig sentir que deia un dels mes portadors.

- Aquí portem un ferit dels rojos.

Em vaig alçar d’un salt de la llitera i dirigint-me al capità li vaig respondre :

-No, jo no estic ferit !, jo em passo de bàndol !

Quan van sortir de la seva sorpresa, els soldats em van oferir una cigarreta. Vaig contestar que no, que moltes gràcies, mostrant el meu paquet de tabac. Per aquell temps, però, encara no fumava.

L’habitació era molt rústica i sols estava moblada per un llit amb un capçal de ferro, una tauleta i una cadira.

Al costat de la taula del capità em va sotmetre a un intens interrogatori.

Em va preguntar de quants mitjans disposaven els rojos, l’artilleria que tenien i d’altres efectius militars. També em va preguntar quan tornarien a atacar. Jo vaig contestar que era el primer dia que era al front, que era el meu primer combat...i que esperava que fou l’últim. Bé, això últim no li ho vaig dir, però era a la meva ment, per suposat...

Què podia dir-li jo. No m’havia entretingut a comptar els efectius militars dels que disposàvem. No estava pas per aquestes coses, jo !. I és més, tampoc entrava en els meus càlculs, Déu ho sap !, que en aquests moments m’havia de trobar davant d’un oficial de l’exèrcit franquista i parlant d’efectius bèl·lics. Quines coses !.

L’oficial es va fer càrrec de la veracitat de les meves afirmacions. Per part meva també vaig considerar lògic el seu interrogatori. Era un pur formalisme però, és clar que ho considerava necessari als seus efectes.

A la vista de tot, i que no podia aportar cap dada pel meu propi desconeixement, el capità ordenà als dos soldats, que encara eren a l’estança, que em portessin a la comandància del regiment.

Gairebé sense acomiadar-me del capità vaig sortir acompanyat dels meus dos guardians cap a la nova cita, la comandància.

Era l’albada, un sol ataronjat es feia pas entre alguns núvols. En silenci, junt amb els meus acompanyants ens dirigíem en direcció a la ciutat de Balaguer cap a la comandància del regiment. Pel camí ens vàrem creuar amb una bateria antiaèria servida per soldats alemanys. Mira-te’ls !, vaig pensar dins meu...

Continuarem els tres el nostre camí. Ens estàvem allunyant del front cada cop més. El sol del matí lluïa, llavors, radiant amb tota la seva magnitud. Era un sol de maig, un sol del dia vint-i-tres de maig de 1938, concretament. Em sentia bé, satisfet, per primera vegada vaig somriure...

Vam arribar a la comandància, era una altre cada de pagès. Era plena de soldats. Pel terra hi havia escampades gran quantitat de petits matalassos.

També hi havia quinze o vint presoners asseguts o endormiscats al damunt. Allí em van deixar els meus dos acompanyants. Ni tan sols em vaig adonar que havien marxat, no em van ni adéu. Jo, tampoc. No vaig tenir ocasió d’acomiadar-me. Vaig entrar en aquella habitació, uns moros que estaven menjant em van mirar indiferents...ningú em feia cas, allí era un de tants, un del “montón”...

Vaig esperar una llarga estona. De sobte em van ordenar que em presentés al comandant. Altre cop el mateix interrogatori. Que quants efectius militars, que quan tornarien a atacar...

La resposta va ser la mateixa que vaig donar al capità. Jo acabava d’arribar

I no sabia res de res.

Em van oferir un “xusco”de pa extraordinàriament blanc, (quant temps feia que no veia el pa blanc...) i un pot de cafè amb llet. Em vaig beure el cafè amb llet i vaig deixar el pa, no tenia gana.

Fora de la casa hi havia uns camions. Junt amb els altres presoners em van fer pujar a un d’ells . Al cap d’uns moments el camió va arrancar cap a la ciutat de Balaguer.

Sí, sí, pensava jo, la cosa va bé, quant més lluny del front millor...Estava desitjant perdre’l de vista. El camió creuava un pont sobre el riu Segre, al fons, per fi, es veia Balaguer...

Vam travessar els carrers de la ciutat cap el centre. Davant l’Ajuntament, en la gran plaça, vam baixar del camió. Pujarem al pis superior, en les despullades parets un pòster de Franco i un altre de José Antonio Primo de Rivera. Al terra un matalàs enrotllat. Vaig obrir el matalàs i em vaig deixar caure damunt seu. Havia arribat l’hora de fer un examen de la situació. Ahir mateix, sense anar més lluny, acabava d’arribar al front. Tan sols arribar m’enviaren a l’atac a primera línia de foc. L’ordre era taxativa. No podíem parar fins aconseguir entrar a Balaguer. Era el nostre objectiu.

Per la meva part, ja havia arribat a Balaguer. No sé com, encara, però havia arribat. Bé, sí que ho sabia, havia arribat utilitzant diversos sistemes. Repasso quins van ser...

Primer, atacant. Dormint-me durant el combat, després. Arrossegant-me com una serp, més tard. Utilitzant el transport d’una llitera. Vaig continuar el recorregut caminant i per fi damunt d’un camió...! Missió aconseguida, Jordi...! Em trobava ja a Balaguer, i a l’interior del mateix Ajuntament, esmorzat i tot...!

Al darrera quedava el front, els meus amics del poble, amb els qui havia compartit les meves penes. Quedaven a l’altre costat, e l’anomenada “zona roja”, per a entendre’ns millor. Jo era a l’altre zona, la denominada nacional, per a que ens entenguem.

Però, què havia passat...!, què havia succeït quan jo, rendit pel cansament, m’havia quedat dormit inconscientment. No ho sabia, ho vaig saber, un any després, quan va acabar la guerra i els meus amics del poble protagonistes directes del combat m’ho van explicar.

Quan jo, cansat i rendit em vaig tombar al terra per segona vegada, no em vaig adonar que en Pere Rosell , uns metres darrera meu feia el mateix. És a dir, també s’havia jagut al terra per a protegir-se en la mida del possible de l’intens tiroteig al que estàvem sotmesos.

Comprenent llavors, els comandaments de l’exèrcit republicà, el intent infructuós de l’atac, ordenaren toc de retirada. Pere Rosell em cridà insistentment, un , dos, tres cops. Al veure que no contestava i creient-me mort ell es retirà a tota marxa junt amb la resta del batalló.

No escoltava les continues crides del meu amic. Certament, puc afirmar i afirmo, que si les avés escoltat m’avesin faltat cames per a sortir corrent d’aquell atzucac . Potser jo no fos un bon soldat atacant. Però el que és per a retrocedir i sortir corrent...

Per als meus companys que van seguir en el front va quedar la tasca d’atrinxerar-s’hi, construir refugis per a guarir-se i haver de tornar a l’atac quan era precís. També va quedar per a ells la responsabilitat d’escriure als meus pares i família de tot el que havia succeït.

Se’ls presentava, no un, si no dos problemes. Havien d’escriure no sols explicant la meva mort si no també l’afusellament del nostre amic Barberán.

Era, evidentment, una situació dolorosa que sens dubte havien decidit solucionar. Van escriure als seus familiars i a la vegada els comunicaren les dues morts per a que aquestos, a la vegada, ho comuniquessin personalment als nostres pares respectius.

A la fi d’obtenir notícies més precises els meus pares van escriure a la vegada al Batalló. La resposta fou contundent, el Batalló contestà a volta de correu amb el següent ofici, textualment :

El soldado por el que se interes, Jorge Solé Sabater, murió en las operaciones desarrolladas en el sector de Balaguer el día veintidós de mayo último. Salud y República.

Esgotant tots els seus recursos els meus pares varen escriure també al Regiment. La resposta fou també textualment :

El soldado por el cual se ineteresa, Jorge Solà Sabater, consta en nuestra relación de bajas como fallecido. Salud y República.

No hi havia cap dubte, era mort, com tants i tants ho havien fet en aquell combat de “El Merengue” el dia 22 de maig de 1938.

Per aquells temps a casa dels meus oncles de Sant Sadurní tenien amagat un amic capellà, amb qui tenien molta amistat. Van proposar-li que oficiés un funeral per l’etern repòs de la meva ànima, cosa a la que es brindà molt amablement.

Els meus pares reuniren als parents que pogueren en una habitació de la casa dels meus oncles i allí es feu d’amagades. En aquells moments no es podia fer si més no de cap altra forma..

No fou aquest , ni molt menys, l’únic funeral oficiat en aquestes circumstàncies. Foren molts o bastants els que es varen fer o no es varen fer dedicats a persones tingudes per mortes. Ho consigno aqui no com un fet insòlit o únic si no perquè va succeir i així fou exactament.

Però deixem-nos de coses tristes i anem, estimat lector a l’altre zona, la cosa anava per zones, on jo era viu, sa i estalvi.

Hem quedat que jo era, junt amb d’altres presoners, concentrat a l’Ajuntament de Balaguer.

Cada vegada fluïen més i més presoners. Al cap de poc ens traslladaren en camions cap a Almacelles. A l’estació d’aquest poble estaven formant un tren de mercaderies per a embarcar-nos-hi tots els presoners. La quantitat de presoners anava augmentant per moments. No sé de on venien. Llargues fileres de detinguts apareixien per totes direccions.

El comboi de mercaderies ja era a punt. La càrrega humana disposada a embarcar. A les ordres dels oficials pujàvem com borregos als vagons de càrrega. El nostre destí, Saragossa.

Lentament el tren emprengué la seva marxa. Els trens de mercaderies no tenen cap pressa. No sé la quantitat d’hores i hores que trigàrem per arribar a Saragossa. El tren no tenia cap pressa. Jo tampoc.

A cada estació que trobàvem el tren havia de fer les corresponents maniobres o es quedava aturat en via morta. En una d’aquestes estacions ens van donar el menjar en fred. Eren llaunes de sardines. En una altre estació ens van donar el sopar, també sardines.

L’endemà arribàrem a Saragossa i degudament custodiats ens van dur a l’Academia Militar. A l’estació de Saragossa vam agafar un altre tren de mercaderies i aquest cop vàrem marxar amb destinació desconeguda.

No sabíem on ens portaven però, entre nosaltres, comentàvem que el més segur era que aniríem a parar a un camp de concentració. Dos dies amb les seves corresponents nits vaig estar ficat dins d’aquell vagó de bestiar. Per fi arribàrem al nostre destí : Santander.

Certament des de Santander al Segre hi havia una distància considerable, si bé la meva obsessió era apartar-me els més lluny possible del front, tampoc n’hi havia per tant.

Podia dir que el camp de concentració on havia anat a parar era horrible i que les condicions de supervivència eren deplorables però en honor a la veritat he de dir que fou tot al contrari. Em va tocar en sort el millor camp de concentració d’Espanya.

Cert que el menjar, el ranxo, era dolent i que dormíem al terra i enganxats gairebé un damunt de l’altre. Però traient aquest dos detalls tot el demés no podia ser millor, m’explicaré.

Si el camp reunia unes condicions immillorables era pel lloc on era situat.

Estàvem situats, senyores i senyors, ni més ni menys que en la mateixa i deliciosa platja de “La Magdalena” de Santander. I a més tota ella sencera era d’ús exclusiu per a nosaltres i en ple mes de juny !.

Damunt un turo petit, tocant la platja, hi havia el Palacio Real dels reis d’Espanya, esplèndida mansió estiuenca on solien passar les seves vacances. Sota mateix del promontori hi havia les cavallerisses, lloc que ocupàvem nosaltres per a dormir i tot seguit la platja!, la bonica platja de La Magdalena de Santander.

I encara hi havia més. Teníem per a nosaltres, pel nostre ús exclusiu, per si la platja era poc, un camp de futbol reglamentari, inclòs una petita graderia pel públic assistent.

Pel matí ens banyàvem , totalment nusos per cert, sense el més mínim rubor o vergonya. Per a què ? si tots érem homes. Preníem el sol sobre la fina sorra i després a jugar a futbol !. Menjàvem o mal menjàvem i per la tarda, altre cop !, a jugar al futbol ! . No teníem altre cosa a fer. Aquesta era la nostra feina. Bé, aquesta i la de rascar-nos i matar polls. Tot hi ha que dir-ho, el D.D.T encara no s'havia inventat...

No estava bé, però tampoc estava malament i comparat amb el front, per a dir-ho, allò senyors, era la glòria !

Vàrem arribar, fins i tot,a organitzar un campionat de futbol. Formàrem els equips corresponents d'entre nosaltres, els presoners, i a mi em va tocar ocupar el lloc de porter d'un dels equips.

Com que jugàvem com a mínim dos partits diaris i el campionat era per eliminatòries, o sigui el sistema de copa, en un parell de setmanes es va acabar. I, vàrem quedar campions !.

Jo vaig ser el millor de tots els jugadors. Com a mínim el més espectacular. Certament allí vaig realitzar les millors actuacions de la meva vida esportiva. Val a dir que jo havia figurat com titular en l'equip de futbol del meu poble, quan aquest militava en primera categoria regional.

Cada actuació meva resultava emocionant i sobretot espectacular. La meva especialitat consistia en sortir contínuament de la porteria i llançar-me als peus dels davanters contraris. Sortia precipitadament de la meva àrea i la meva ràpida intervenció sorprenia de cop al jugador que, atent a la seva jugada, no s'esperava la meva ràpida intervenció que queia als seus peus com una exhalació prement molt fort la pilota contra el meu pit.

Aquestes sorprenents actuacions galvanitzaren molt aviat el goig i estima dels gairebé dos mil espectadors que omplien aquella petita graderia i els voltants del camp.

Tal es així que premiaren per unanimitat les meves actuacions amb una preferència en exclusiva a l'hora del repartiment del ranxo. Tenia jo, per desig exprés de tots els concentrats, el privilegi de ser el primer a l'hora de la distribució del menjar. Per això per mi eren una bona part dels escassos trossos de cansalada que suraven dins l'enorme caldera de cigrons, ben o mal guisats, que invariablement constituïen la nostra alimentació diària.

A mi no m'agradava aquest privilegi de que era objecte, però m'agafaven entre tots i m'obligaven a posar-me el primer de la fila a l'hora de repartir el menjar.

Sóc conscient, estimats lectors, que a hores d'ara pensareu, amb aquest relat si al que estàvem jugant era a la guerra o al futbol...

Doncs, a la guerra, evidentment, estàvem en guerra i en ple any 1938.Una guerra que s'acabaria el 1939. Érem presoners de guerra, però simplement va ser la casualitat o la sort el que ens havia destinat a un “bon camp” de concentració de presoners.

Puc afirmar i afirmo que tot el que explico és veritat, sols la veritat i res més que la veritat.

Comprenc que el lector àvid d'emocions fortes desitgi més proeses bèl·liques que els hi doni una mica més d'emoció a aquests relats. Ho sento però jo m'he d'ajustar a la més estricta realitat dels fets i aquests són fidelment reproduïts amb el màxim rigor i exactitud,

Jo no sóc un escriptor, ja ho he confessat anteriorment i sens dubte ja us haureu adonat i no ho puc adornar amb arranjaments literaris.

Tampoc tinc més imaginació, què més voldria jo, de la que gaudeix la inspiració creadora d'un bon escriptor.

Ho sento estimat lector. Comprenc que arribat aquest punt del meu relat això decaigui en emoció i intriga. No tinc més proesa bèl·lica que explicar. Sols vaig contribuir en un sol combat. Més val així. El més segur és que d'entrar en un altre combat no ho explico.

Bé, si arribo a entrar en un segon combat ja no hagés tingut ocasió d'explicar el primer. Pot ser que un surti il·lès d'un primer combat, però d'un altre, ni que estigués immunitzat contra les bales !

Això de sortir d'un combat a un altre ni tan sols amb una esgarrapada sols es veu en les pel·lícules de guerra de propaganda americana.

fi